Data: Dissabte 24 de febrer 2024, 19:30h
Lloc: Sala El Centru
Preu: 15€ (8€ presentant el carnet dels Amics)
Teatre.
Hamlet, protagonista de la tragèdia més famosa de Shakespeare i d’una de les obres cabdals de la literatura universal, apareix davant les espectadores i espectadors del segle XXI per a explicar, comentar, jugar i disseccionar de manera divertida i gamberra el primer acte de l’obra que duu el seu nom.
I ho fa ben bé com un comediant de Stand-up Comedy (en aquest cas caldria dir de “Stand-up Tragedy”), és a dir: tot sol, cara a cara davant l’auditori, parlant directament al públic, amb molt de sentit de l’humor però també amb ganes d’arribar fins al fons de la…qüestió.
Text i direcció: Sergi Belbel
Interpretació: Enric Cambray
Fotografia: David Ruano
Producció executiva i Distribució: Roser Soler
Agraïments: Kiko Planas, Roc Esquius, Jordi Bonet, Teatre Auditori Cardedeu, Sala Beckett, Dau al Sec.
Amb el suport de Cardedeu Inspirant Cultura (suport a la creació de l’Ajuntament de Cardedeu)
Ja fa alguns anys, entre l’actor Enric Cambray i un servidor va néixer una complicitat que és, sense cap mena de dubte, el somni de tot autor de teatre: de cop, un intèrpret s’havia convertit per a mi no només un vehicle del text o textos que escrivia o era susceptible d’escriure sinó ni més ni menys que en una fons inesgotable d’inspiració. El que abans se’n deia una “musa” (o “muso”, en aquest cas).
Després de quatre o cinc experiències teatrals plegats, l’Enric un dia em diu: a mi mai ningú m’oferirà de fer un Hamlet. Què em va dir! Justament, Hamlet, l’obra mestra de l’autor de teatre més gran de tots els temps, una obra que a mi sempre m’ha resultat tan inquietant com, a voltes, complicada d’entendre, amb aquells parlaments interminables del protagonista aturant l’acció cada dos per tres per llençar-nos els seus pensaments tan profunds com recargolats i transcendents. I de cop, se’m va encendre la llumeta. Jo mai no dirigiré aquesta obra, però sí que puc intentar de fer-ne una versió escrita. Vull dir reescrita. La meva. Amb l’Enric i per a l’Enric i només per a l’Enric. Des del segle XXI, per descomptat, però al mateix temps, intentant d’entendre què dimonis havia escrit i volgut dir Shakespeare de manera tan incommensurable i irrepetible.
I se’m va acudir una animalada enorme: fer cinc obres, cinc llargs monòlegs per a cada un dels actes, que l’Enric hauria d’interpretar any rere any. És a dir, el primer acte, per ser representat l’any 2022 (aquest que estrenem ara), el segon l’estrenaríem el 2023… a veure si, quan s’acabi de construir la Sagrada Família, el 2026, ja tenim el cinquè per poder fer, en jornada única i suïcida, un dia sencer d’espectacle amb ell i els espectadors que s’atreveixin a venir…
De moment, volem arrencar amb aquest primer “round”, un tour de force que l’Enric durà a terme amb tots aquells que volgueu rellegir les paraules del primer acte del Hamlet de Shakespeare en una clau i un estil que us sorprendrà, amb sentit de l’humor i ganes de jugar amb les paraules i amb els pensaments d’aquest personatge únic que tots tenim al cap. Hamlet explica el primer acte de la seva tragèdia des d’un escenari de “stand-up” comedy: ell tot sol, amb un tamboret i un micròfon, amb la intenció de fer-vos passar una molt bona estona i també de fer
vos rumiar una mica. Que, si no, no seria Hamlet.
Sergi Belbel
“Theonlyanswer is to be found by
readingthe play, studyingit,
learningaboutthecharactersfromtheirentiredialogueandfr
omtheeventsthere’sensue.”
Leonard Bernstein
Un altre Hamlet?! Ja n’hi ha prou, quina tortura, no es pot fer reescriptura de cap altre text que no sigui el del “ser o no ser”?! Quina mania a potinejar una altra vegada un dels textos més emblemàtics de la història del teatre de tots els temps. No en podíeu trobar cap altre?
Pel que volíem fer, no.
I què volem, què pretenem fer amb aquest Hamlet.01?
El gran compositor i director d’orquestra Leonard Bernsteinens en dona una pista en el seu discurs magistral del 30 de gener de 1960, el dia que el genial pianista canadenc Glenn Gould, famós des del 1955 per la seva versió al piano de Les Variacions Goldberg de Bach, es presenta per primera vegada a la televisió dels Estats Units per interpretar, sota la direcció del primer, el concert per a clavecí nº 1 en re menor del mateix Bach. En el seu discurs, extremadament pedagògic, com tots els del mestre, Bernstein compara diverses maneres d’interpretar i de dirigir una partitura i posa com a exemple diferents maneres de dir la primera rèplica del Hamlet de Shakespeare, que diu un personatge més que secundari, episòdic, Bernardo:
BERNARDO: Who’s there. (“Qui hi ha?”)
Bernstein ens fa veure que Shakespeare no ens indica res més que la rèplica “Who’s there” i que, per tant, correspon al mateix actor, i potser al director, trobar la manera de dir-la en funció del que es vol expressar o de les condicions en les quals es pronunciarà. Fins aquí, cap problema. Però, què passa quan director i intèrpret tenen fortes desavinences sobre com dir la rèplica? Qui mana, qui dona la pauta en una representació teatral? L’intèrpret? Altres intermediaris que il·lustren, o que fan tornar encara més opaques, les paraules de l’autor, com el director i la resta de creadors de l’espectacle? El text tot sol?
Quan, a més a més, aquestes paraules formen part d’una obra tan complexa, rica, plena de metàfores i d’imatges impossibles de copsar en una primera lectura o escolta, amb reflexions filosòfiques i existencials de tanta profunditat, amb forta càrrega política, i que marca un abans i un després en la història de la literatura, el repte d’analitzar-ne cada rèplica, cada escena, cada personatge i cada acció, esdevé una tasca de funambulista o de boig eixelebrat.
Doncs és així, a la manera d’un funambulista eixelebrat, amb sentit de l’humor i també de l’amor -pel Teatre, bàsicament que l’Enric Cambray interpreta aquest Hamlet que dissecciona per a nosaltres, espectadors del segle XXI, la totalitat del primer (de moment) acte de la peça que duu el seu nom, a través d’una anàlisi peculiar (una mica sui generis) de tots els personatges d’aquesta primera part, de totes les seves rèpliques i de les seves respectives accions.
Perquè com diu el mateix Leonard Bernstein per acabar la seva analogia de com interpretar Bach al costat del genial Gould, de totes les preguntes que se’ns obren quan ens plantegem de ficar el nas en una partitura o en un text tan insondable, al cap i a la fi, i tal com citàvem en llengua original a l’epígraf d’aquesta presentació, “l’única resposta es troba llegint a fons l’obra, estudiant-la, aprenent sobre els personatges a partir de la totalitat dels seus diàlegs i dels esdeveniments que hi succeeixen.”
